L’aventura
comença el dia 3 de setembre d’aquest mateix any.
Després d’un
trajecte de dues hores en cotxe des de Fes i amb una calor impressionant,
arribo a Ourtzagh (província de Taounate, Pre-Rif). Aquest és el poble important de la zona (té uns 15.000
habitants i un mercat setmanal els dissabte que atrau tota la gent de la regió).
Es tracta d’una zona muntanyosa, estem als peus de la muntanya Sidi Moussa i a
prop d’un pantà, que pel que veig està bastant buit. Allà em trobo amb Mohamed
Lakhal, fill d’Aïcha Tabiz, la terrissera amb la que compartiré una setmana.
Arribant a Ourtzagh
Ourtzagh. Vista del Sidi Moussa, Aïn Bouchrik es troba al darrere
El Mohamed viu a Ourtzagh
amb la seva dona Saida, que és mestra d’infantil, i els seus fills, el Wassim i
la Sara. Fent el dinar i menjant ja començo a fixar-me amb la ceràmica que tenen
per casa, i anem parlant de quan anirem cap a Aïn Bouchrik (l’aldea on viu l’Aïcha),
què faré allà, com està ara la situació d’aquesta ceràmica...
Mentres cuinem
els pinxos amb el Mohamed, li explico que hauré de fer una exposició oral a l’escola
d’idiomes i es posa content, veient-hi una oportunitat de fer visible la feina
d’aquestes poques terrisseres que encara viuen .
Cuinant pinxos de carn de corder amb el foguer fet per l’Aïcha.
A la tarda em ve a
recollir amb una furgoneta l’Ali, l’altre fill de l’Aïcha, i anem cap a Aïn
Bouchrik, que es troba a l’altra banda de la muntanya.
Quan arribem a la casa
em trobo amb l’Aïcha, la Samira, la dona de l’Ali i el petit Youssef de dos
anys. A més a més, tinc la sort de coincidir amb Julio Soriano, un amic de la
família que els visita sempre que pot. Ell m’explica moltes coses sobre la
família i la ceràmica del Rif, que coneix de bona mà. Amb l’Ali i la Samira ens
entenem parlant una mica de francès però sense poder fer cap conversa llarga.
Amb l’Aïcha són mirades i gestos i mica en mica alguna paraula d’àrab que vaig
aprenent, i amb el Youssef pessigolles i carotes.
Ah! Un altre membre de la
família és el burro, el Surema, que ens acompanyarà a buscar l’argila i la
xamota. I perquè l’Ali té accés a una furgoneta, que si no hauríem d’anar a
buscar aigua de la font amb el burro carregat de bidons. Amb el que hi cap a la
furgoneta, van a buscar aigua dos cops per setmana.
L’endemà començarem a fer feina al taller. Ja té l’argila a punt així que havent esmorzat, ja podrem començar.
Aïn Bouchrik amb la muntanya al fons
La casa
El cactus del costat de casa, amb unes quantes gerres de l'Aïcha, fan de valla a l'estable dels burros
El burro de la família
Gerres convertides en testos. Vistes des de la casa. Un balcó cap a la vall
Per posar-nos una mica en
context, us copio aquí el que, en un principi, havia de ser aquesta entrada al
blog. Finalment he decidit escriure-ho des d’una visió molt més personal, com
ja heu vist. Som-hi:
El Rif és una
zona muntanyosa del nord d’Àfrica, amb costa al Mediterrani i que s’estén des
de la regió Yebala fins a Kebdana, ja a prop de la frontera amb Argèlia. És una
zona habitada des d’èpoques prehistòriques per la població bereber (amazigh) i
escenari de moltes civilitzacions diferents que sempre els han volgut dominar,
des dels fenicis, cartaginesos, romans i bizantins fins als àrabs al segle VI,
que van aconseguir que gran part de la població es convertís a l’islam.
La zona del Rif
està formada per moltes petites tribus o cábilas i ha sigut una gran productora
de ceràmica. Es tracta de ceràmica tradicionalment feta per dones, de manera
individual i en un context domèstic. Les formes i decoracions de les seves
peces han perdurat al llarg del temps, coincidint amb ceràmica de fa més de 2000 anys exposada en museus.
La resposta a la
pregunta Per què són les dones en
exclusivitat les que fan aquesta
terrisseria és molt senzilla, si entenem que els atuells que fan són
estrictament per ús domèstic. Cuinar, emmagatzemar els aliments, fer mantega,
llet, estris per la casa, etc. I efectivament, la cura de la casa i la cuina
era (i segueix sent majoritàriament) un afer femení.
No fan la seva ceràmica
amb fins comercials, la fan quan han acabat totes les altres feines de la casa,
el camp, els animals i els fills o germans petits. Quan es feien peces de més s’intercanviaven
per trueque dins de l’aldea o es baixaven al zoco (mercat) de la
zona. El mercat setmanal de Ourtzagh és els dissabtes i l’únic dissabte que hi
vaig ser no hi havia cap terrissera venent atuells. Antigament n’hi havia
arribat a haver desenes.
Les dones
rifenyes, vetades d’escolarització, han sigut les encarregades de transmetre l’art
i la cultura als seus descendents i mantenir-ho al marge de les influències
externes. Es tracta de ceràmica feta a mà, sense torn, i cuita en foganyes a
l’aire lliure, passant aquests coneixements de mare a filla per generacions i
generacions.
Actualment però, la
producció de ceràmica està en hores baixes degut a diversos factors. L’arribada
del plàstic i altres materials més lleugers o resistents han deixat la ceràmica
utilitària en segon terme. Per altra banda, les noies joves, ara ja
escolaritzades, no solen mostrar interès per continuar l’ofici.
