lunes, 19 de marzo de 2018

Verdú - Entrevista a Maria Font

ENTREVISTA A MARIA FONT

VERDÚ, 2 DE MARÇ DEL 2018

Júlia: Hola Maria

Maria: Hola Júlia

J: Estem a Verdú, un poble de tradició terrissera. Tu, a la teva família, quina generació representes dintre d’aquesta tradició?

M: Jo, la tercera. El meu padrí, el meu pare i ara jo.

J: El vostre taller, en què s’ha centrat a l’hora de fer ceràmica? Els càntirs? O depèn de la demanda...

M: Els càntirs, també estris de cuina i sí, coses que et demanen.

J: Es pot dir que hi va haver un moment de glòria de la ceràmica?

M: Sí

J: Quan va ser això?

M: Als anys setanta i vuitanta, es va vendre molt i a la gent els agradava la ceràmica. Així com ara passen.

J: Ja no hi ha aquell interès... Llavors, en aquella època, quants tallers hi havia en funcionament aquí Verdú?

M: Ui, anys enrere, havíem parlat de 35 o 40 tallers terrissers.

J: Déu ni do. I ara quants n’hi ha?

M: Dos o tres...

J: I amb una previsió de...

M: De quedar sense ningú.

J: Una pena. Aquí, i des de la teva experiència, sempre ha sigut així: una ceràmica feta al torn, al torn de peu?

M: Sí, nosaltres sí.

J: Llavors, la part del torn la feia l’home i la dona es dedicava més als acabats... és així?

M: Sí, a posar les nanses als càntirs, polir-los, dibuixar-los... tot això ho feia la dona.

J: Tota la feina més “delicada”, o de més precisió.

M: Sí, l’home només treballava al torn.

J: I per què? Hi ha alguna explicació?

M: No el sé el perquè. De tota la vida que ho havia vist així.

J: I a tu no t’ha agradat mai, o no t’ha picat la curiositat de tornejar?

M: No, no, Ja no ho he vist i...

J: Ja, suposo que tampoc et qüestiones...

M: Bueno, ho he provat alguna vegada, eh. Però fóra qüestió de posar-t’hi hores i més hores i llavors ja no...

J: Es necessita molta pràctica també pel treball que feu. Que són produccions molt seriades, molt de repetir la mateixa forma...

M: Que et surtin totes les peces iguals...

J: Clar

M: Necessita molta pràctica.

J: Clar, perquè surti rentable també s’han de fer ràpid aquestes peces.

M: Algun dia fas alguna peça, un bol, alguna cosa així però tampoc cap cosa.

J: I de sempre ho recordes així, això?

M: Sí, sí.

J: Suposo que amb els teus anys de terrissera has vist molts canvis en la manera de treballar. Primer, només començant per la terra. Abans suposo que s’agafava d’aquí...

M: Sí, abans s’havia d’anar al terrer a plegar la terra...

J: Que està a prop del poble?

M: Sí, a prop del poble, sí. Però aleshores allà hi havia les impureses, hi havia la calç... tot això s’havia d’anar separant de la terra i llavors treballar-la i fer el fang.

J: Cada taller també havia de tenir la seva part per les pasteres, els assecadors...

M: Això mateix, per preparar la terra.

J: I ara?

M: Ara ja comprem aquestes pastilles ja fetes.

J: Perfectes no? (riem) Tots els tallers, bé, els poquets que queden, ja treballen així?

M: Sí, ja treballen així.

J: Bueno, suposo també que una cosa et porta a l’altra. Com que el mercat ha baixat, has de baixar molt els preus, si a sobre has de preparar la terra... Dedicar-li totes les hores...

M: Costa molt, de diners i de tot.

J: Bueno, al final s’acaba anant a lo pràctic, no? Què més... Això, a nivell de vendes suposo que res a veure amb 20 anys enrere lo d’ara?

M: No. És que clar, abans el càntir era una necessitat a les cases.

J: Clar.

M: Cada casa tenia el seu càntir per l’aigua. I això quan va aparèixer el plàstic, doncs clar. I ara el que ho comprar és per tradició o de record... Si passa per aquí, doncs un record de Verdú, un càntir. Però clar, ja no és allò de cada casa tenir el càntir.

J: I després també amb la ceràmica de fer servir a casa, la gent s’ha acostumat molt a... no té perquè ser xino ja, vull dir, a l’Ikea, o a les vaixelles de fàbrica...

M: Sí, exacte. Compres un got per 20 cèntims i clar...

J: Amb això no es pot competir

M: No és el mateix

J: Llavors ara, també teniu encàrrecs, que surten una mica de la ceràmica tradicional, teniu feina...

M: Per fer murals, o rajoles, o coses d’aquestes. Has d’aprofitar tot lo que surti.

J: No, no, ja s’entén. Una solució a aquesta baixada de vendes podria ser el reinventar-se i fer algun producte nou? O jo que sé... o ni així, tu creus?

M: Res... perquè ja som grans i ja no penses en veure què pots fer. Anar acabant de la manera que es pugui i ja està.

J: Els tallers que funcionen ara, que em dius que són aquests dos o tres, tenen fills joves que segueixin?

M: N’hi ha un de jove.

J: Un de sol? El Roca...

M: Sí, el Roca Caus.

La conversa continua entre la Maria, el seu home i torner, el Josep Maria, una veïna que ha vingut a saludar i jo. Temes que surten:

- El fill d’aquesta veïna ha marxat a treballar de torner a una fàbrica de Saint Jean de Foix. És una empresa que té una vintena de treballadors i li paguen bé. Aquí això no ho hagués trobat.

- Com es valora la ceràmica a França en comparació a aquí. La quantitat de fires que hi ha i l’afluència. La gent que hi va, hi va disposada a comprar. Els preus són més alts, i la gent els paga. Es dóna més valor a la ceràmica.

- L’escola Ondara de Tàrrega i lo que costa segons com omplir el mínim de matriculats al grau de Ceràmica Artística.

- La meva experiència a l’escola Llotja, els comento que hi vaig trobar a faltar una part bàsica d’ofici, que en canvi, estava més enfocat ala vessant més artística.

- La moda que hi havia als setanta i vuitanta de regalar miniatures de ceràmica pels convidats als batejos. El Josep Maria n’havia arribat a fer “cent cada hora, en feia mil al dia. Si en feia mil, en venia mil, si en feia deu mil, en venia deu mil”.

- La moda que hi ha ara per la ceràmica artística, més moderna, amb infinitat de tècniques noves i acabats que criden l’atenció d’un nou públic. Aquesta moda no hi és pas per la terrisseria, la ceràmica tradicional.

Maria Font i jo



No hay comentarios:

Publicar un comentario